Publicat per 
Debat – El paper del disseny en la senyalística (PAC1)
Debat37el Debat – El paper del disseny en la senyalística (PAC1)
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola!, em dic Kim Marieges.
A partir de l’entrevista feta al Manel Grávalos, dintre del recurs “Ràdio UOC”, he respost a les preguntes següents: Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai? L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
En l’entrevista a Manel Grávalos a “Ràdio UOC”, es destaca que el dissenyador té un paper essencial en la senyalística, ja que no només es tracta d’orientar les persones dins un espai, sinó també de transmetre identitat i coherència amb l’entorn. El dissenyador ha de considerar diversos factors com la funcionalitat, l’estètica, la facilitat de comprensió i les necessitats dels usuaris. Això implica adaptar-se a les característiques físiques de l’espai i tenir en compte aspectes culturals, emocionals i psicològics per garantir una experiència positiva.
L’orientació no és l’únic punt a tenir en compte. Segons Grávalos, cal pensar en la integració dels elements visuals dins del context arquitectònic i cultural, perquè la senyalística esdevingui part de l’espai i no una intrusió. A més, la usabilitat i accessibilitat són claus per fer que les persones se sentin còmodes i segures en un entorn. L’objectiu és que l’usuari pugui comprendre la informació de manera intuïtiva, sense esforç, i que l’experiència global de l’espai sigui coherent amb el seu disseny.
En resum, la senyalística va més enllà de guiar, integrant missatges, valors i imatge, i creant una experiència completa que reflexa la identitat de l’espai.
Gràcies, Kim.
Bon dia!
Personalment, m’ha semblat molt interessant i enriquidora l’entrevista dirigida a Manel Gravalós, on parla de diversos factors que s’han de tenir en compte a l’hora d’intervenir com a dissenyadors gràfics en l’àmbit de la senyalística.
Començaré amb una de les preguntes que se’n fa arribar sobre el paper del dissenyador. La qual, és força important, ja que considero que s’ha d’aconseguir un balanç. Crear una senyalística que millori les necessitats dels usuaris i integrar-ho correctament a l’espai, amb una coherència, una estratègia i una funcionalitat.
Evidentment, s’ha d’aconseguir orientar a l’usuari perquè no es trobi en un estat de pèrdua d’ubicació, però, està clar que això no és l’únic punt a tenir en compte, tal com he comentat anteriorment.
M’agradaria introduir una cita de Manel Gravalós que comenta a l’entrevista “No etiquetar sinó assenyalar.” Em sembla molt important tenir-la en compte.
La importància d’assenyalar, que la senyalística no siguin instruccions que l’usuari continuï sense pensar com si fos un robot, sinó ajudar al fet que l’usuari sigui conscient d’on està i tingui llibertat per a pensar i decidir cap a on vol anar i com ho vol fer.
Moltes gràcies,
Carla
Hola, Carla!
Trobo molt interessant el que dius al final sobre la importància d’assenyalar. Està clar que és fonamental trobar un equilibri entre orientar l’usuari i permetre-li pensar i decidir sobre el que vol fer. Com deia en la meva aportació en el debat, crec que el dissenyador influeix molt en l’experiència que pot tenir un usuari en un entorn. La cita de Manel Gravalós, “No etiquetar sinó assenyalar”, és clau per entendre la importància en les diferents connexions i experiències personals de cada persona en un entorn determinat.
Moltes gràcies,
Wasema Souidika
Bones Companys
Una vegada escoltada l’entrevista de Manel Gràvalos, exposo la meva resposta en relació amb la pregunta, sobre el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai.
En primer lloc, cal entendre la senyalística des d’un vessant científic i analítica, amb la funció predominant de fer-nos comprendre l’espai en el qual ens situem, per poder-nos moure’s i generar un ordre. I també, comunicar informació d’una manera visual perquè qualsevol ciutadà ho pugui entendre independentment de la seva condició. L’entrevistat critica aquesta hipersenyalització, ja que ens limiten la nostra llibertat, perquè ens indiquen les direccions que l’individu s’ha de moure.
També es planteja la senyalització com a un procés per comunicar informació de manera més visual. Però a tot això i portat a l’extrem no és bo, Gràvalos, ens explica que una persona que han nascut amb una mínima educació, no necessita tants senyals per poder moure’s en l’espai, perquè això només està creant autòmats i és fruit del capitalisme, per moure grans masses de persones i generar rendiment econòmic.
Per tant, responent a la segona qüestió, l’orientació no és tan sols l’única funció que té un projecte senyalística, sinó que s’han de tenir en compte totes les necessitats del context, la identitat de l’entorn i les persones que interaccionaran amb l’espai. També és important que ens ajudi a entendre quan hi ha un error i sobretot per educar, no crear-ho una necessitat.
Mariona Fontrodona
Estic totalment d’acord amb tu Mariona és veritat que com ens explica Gràvalos, una persona que han nascut amb una mínima educació, no necessita tants senyals per poder moure’s en l’espai, i no només això també amb una mica de intuïció es poden deduir les coses, o simplement comunicant-se amb altres persones i aixi crear un vincle.
Hola Mariona,
Estic d’acord amb el que tu dius, en un projecte de senyalística també ha de ser important pensar en el context en el qual es treballa, la identitat de l’entorn en el qual ens trobem i com poden arribar a reaccionar les persones que hi ha d’interactuar. Considero que aquesta és una de les parts més importants de la senyalística.
Moltes gràcies per la teva aportació, és molt interessant.
Mar Vázquez i Fuster.
Bona tarda,
Després d’escoltar l’entrevista realitzada a Manel Gràvalos, he pogut definir millor quin podria arribar a ser el paper del dissenyador dins de la senyalística.
Primer, jo pensava que la funció del dissenyador dins de la senyalística resultava només crear senyals que fossin senzilles d’entendre per a les persones i que ajudessin a guiar-les per a un espai determinat. Després d’escoltar l’entrevista he pogut observar que el paper del dissenyador és més que aquest.
Un dissenyador també ha de ser conscient en quin espai se situaran aquests senyals i, per tant, integrar-los de manera correcta. Igual, ha de ser conscient quins usuaris poden arribar a utilitzar aquests senyals, fent que s’adaptin perquè tothom els pugui entendre sense problemes. Creant d’aquesta manera senyals, funcionals, coherents amb l’espai i fàcils de comprendre.
Al segon punt a debatre, si l’orientació és l’únic punt a tenir en compte, discrepo. Considero que l’orientació és un punt important però, no l’únic a considerar. La senyalística no només té la funció d’assenyalar un espai o la de guiar-nos d’un lloc a un altre, també té la funció a contextualitzar el lloc on ens trobem i quin entorn ens envolta.
Moltes gràcies,
Mar Vázquez i Fuster
Hola Mar!
A mi em passava el mateix que a tu, també pensava que la funció del dissenyador era crear senyals fàcils d’entendre per les persones per ajudar a guiar-les per l’espai. Aquesta entrevista, i segurament l’assignatura també, ens serveix per entendre molt millor la seva funció.
Salutacions,
Paula Iglesias
Bona tarda!
Després d’escoltar l’entrevista de Manel Grávalos, m’ha quedat molt clar que l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística. Hi ha altres factors importants que hem de considerar, com ara el valor educatiu, social, econòmic i cultural. Per tant, el dissenyador ha de dissenyar tenint consciència per a qui, per a què, on, què i com dissenya, ja que la senyalística té el poder d’influir en l’experiència dels usuaris en els espais.
Manel també menciona que últimament, en molts casos, la senyalització està “etiquetant” espais patrimonials o naturals per convertir-los en espais turístics i treure un benefici econòmic, la qual cosa trenca totalment l’experiència real entre l’entorn i les persones. Personalment, estic totalment d’acord amb aquesta observació. Molts espais naturals han perdut la seva “màgia” a causa de la senyalització excessiva i massa “controlada”, alterant també la seva naturalitat. Des de la meva perspectiva, no cal posar pictogrames o fletxes per tot arreu. Sobretot en espais naturals, els mateixos camins ja són una forma natural de senyalització: les amplades de les portes, la forma i direcció del camí, etc. Dit això, el dissenyador també ha de tenir en compte les conseqüències de les seves accions, ja que la sobre informació pot generar una mala experiència per a l’usuari.
En resum, el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai és orientar, protegir i millorar l’experiència dels usuaris.
Moltes gràcies,
Wasema Souidika
Hola Wasema,
Sobre el que dius dels espais naturals, estic totalment d’acord amb l’autor i la teva argumentació. Moltes vegades els cartells i les indicacions no són res més que elements que visualment contaminen l’espai. La natura té les seves formes de guiar-nos pels espais i si l’interès cap a alguna temàtica relacionada amb la natura, nosaltres mateixos tenim les eines per poder cercar-ho i enriquir-nos. Com per exemple, si volem fer una ruta, buscar a aplicacions com Strava, Wikiloc, com fer-la. Si trobes bolets o flors que en vols saber més, buscar la informació. D’aquesta manera, els humans ens espavilem més i aprenem més quan l’interès neix de dins nostre.
Mariona Fontrodona.
Hola, Wasema!
Estic totalment d’acord amb la teva reflexió sobre com la senyalística, si no es gestiona adequadament, pot acabar “etiquetant” espais en lloc de millorar-ne l’experiència. Tal com dius, especialment en espais naturals, una senyalització excessiva pot trencar la connexió autèntica entre l’usuari i l’entorn. Em sembla molt interessant quan menciones que elements com els camins ja són una forma de senyalització natural, i aquí el dissenyador ha de trobar l’equilibri entre guiar sense imposar.
Pensant en això, crec que un altre punt clau és la capacitat del dissenyador d’adaptar-se al context. No podem aplicar la mateixa lògica de senyalització en un entorn urbà que en un espai natural, i potser aquí és on s’ha de posar més èmfasi en els valors culturals i socials que comentaves.
Em pregunto, llavors, fins a quin punt el dissenyador pot influir en la decisió dels gestors d’aquests espais per evitar una senyalització invasiva? Quins mecanismes o estratègies creus que podríem implementar per educar els usuaris sense saturar-los amb informació?
Gràcies per compartir la teva opinió!
Margalida.
Bona tarda!
Després d’escoltar l’entrevista amb Manel Gràvalos i reflexionar sobre les aportacions al debat, comparteixo la idea que la senyalística és molt més que una simple eina d’orientació.
Personalment, crec que el paper del dissenyador és clau per assegurar una experiència integral i coherent dins de qualsevol espai, ja que els senyals han de ser funcionals, però també han de reflectir la personalitat i la identitat de l’entorn.
A més, és important que la senyalística ofereixi als usuaris certa llibertat d’interpretació i decisió, evitant que segueixin instruccions mecàniques. Igualment, comparteixo la idea que cal trobar l’equilibri adequat; un excés de senyals pot resultar aclaparador, mentre que una senyalització insuficient pot provocar confusió.
En definitiva, crec l’orientació no és l’únic aspecte a considerar en un projecte de senyalística. També s’ha de tenir en compte la usabilitat, l’accessibilitat i la identitat cultural de l’espai, així com la manera que es vol que els usuaris interactuïn amb ell. La senyalística ha de crear una experiència que no només faciliti el moviment, sinó que també enforteixi la connexió emocional i racional amb l’entorn.
Moltes gràcies!
Thaïs
Hola, Thaïs,
Totalment d’acord amb el que exposes en relació amb tenir present i exposar la senyalística adequada en quantitat i ubicació d’aquest.
Que hi hagi més senyals no és indici de què l’experiència d’usuari serà més funcional i enriquidora, sinó que en molts casos és totalment al contrari.
També, el fet d’aportar, tal com ho argumentes, la personalitat i la identitat a l’entorn és fonamental per tal d’assegurar que la senyalística s’unifica dins ell.
Gràcies,
Carla
Hola Thaïs i Carla,
Coincideixo plenament amb la importància d’evitar una sobrecàrrega visual amb massa senyals, i també en la necessitat de trobar l’equilibri adequat. Crec que el paper del dissenyador va més enllà d’implementar elements visuals; consisteix en comprendre com interactuen les persones amb l’espai i com aquests senyals poden millorar la seva experiència de manera harmoniosa i subtil.
A més, la identitat cultural de l’espai ha de ser un component integral del disseny de la senyalística. No es tracta només de guiar, sinó de crear una narrativa visual que connecti emocionalment amb els usuaris i respecti la identitat i els valors del lloc. Com bé dius, Thais, és essencial oferir una certa llibertat d’interpretació i decisió als usuaris, perquè això pot enriquir l’experiència i fer-la més personal.
Finalment, em sembla crucial considerar l’accessibilitat en tots els aspectes del disseny. Cada senyal ha de ser pensada per ser útil i comprensible per a tothom, independentment de les seves capacitats físiques o cognitives. La tecnologia pot jugar un paper important aquí, però sempre s’ha de tenir en compte la inclusivitat.
Una salutació a totes dues!
Considero que l’entrevista m’ha aportat un punt de vista diferent de com funciona la senyalística en el nostre entorn i de quina seria la millor manera d’aplicar-la.
A partir de l’entrevista de Manel Grávalos Senyalística i Digital Signage – Ràdio UOC he pogut respondre a les dues problemàtiques.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Segons Manel Grávalos podem considerar que el paper que té un dissenyador en la senyalística de l’espai és saber assenyalar en lloc d’etiqueta.
Com ens explica Grávalos a l’entrevista “No estem senyalitzant, estem etiquetant.” Estem convertint el patrimoni en un producte.
El primordial és saber assenyalar sense haver de dir-te que has de fer i poder aportar als usuaris la llibertat de què ells puguin escollir o deduir on han d’anar.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
No, l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte, és molt important sé conscients del fet que els usuaris sàpiguen quina decisió aprendre i perquè, per a un dissenyador no es tracta d’orientar les persones dins un espai és poder crear una percepció visual o des del camp de la interacció social amb les persones. Poder evitar tacar els espais amb senyalístiques, ja que visualment no és agradable.
Moltes grácies!
Andrea
Hola Andrea,
Coincideixo amb tu en diversos punts, però m’agradaria fer una mica més de debat sobre el tema.
Comparteixo la teva opinió sobre a si l’orientació és l’únic punt a tenir en compte, i les dues estem d’acord a dir que no ho és. Grávalos parla d’altres aspectes crucials, com la percepció visual, la interacció social i la relació de l’usuari amb l’espai, especialment en projectes patrimonials o naturals. Ara bé, penso que tampoc crec que la solució sigui evitar completament la senyalització en certs espais per preservar-ne la puresa visual. Per exemple, quan Grávalos parla dels codis QR com a solució, és una opció interessant, però tampoc és universal. No tothom té la mateixa capacitat o accés a les tecnologies necessàries per accedir a aquesta informació digital o inclús els hi pot fer mandra als usuaris haver de fer ús d’un dispositiu. Això pot acabar sent una barrera més que no millora l’experiència per a tothom.
A més, crec que hi ha espais, especialment els espais públics molt concorreguts o turístics, on cal trobar un equilibri entre la quantitat d’informació proporcionada i l’impacte visual que aquesta té. Penso que no sempre és possible evitar “tacar” l’espai amb senyals, però un bon dissenyador/a ha de saber integrar-los d’una manera subtil i respectuosa amb l’entorn.
Crec que aquests debats ens ajuden a entendre millor com el disseny pot transformar els espais d’una manera conscient i responsable. M’ha agradat llegir el teu punt de vista!
Gràcies,
Judit
Bona tarda, Judit i Andrea!
Aportant aquest debat, opino que sí que és necessari en certs espais preservar al màxim la puresa i fer ús de per exemple, l’observació i els mapes.
Crec que ens hem oblidat de parar i observar l’espai on som, d’analitzar i crear aquell camí mental que feien al passat per arribar on volien. Això, està clar que és culpa del ritme de vida que portem, com ja comento a la meva aportació, però, si et fixes, els camins que feien servir la gent de poble abans, són corriols que fan més volta, però van de pla el màxim possible. Observaven l’espai sense pressa, creaven els camins sense senyals, coneixent-se l’entorn perquè s’havien perdut.
Crec que és important tenir en compte l’aventura de conèixer l’espai i intentar que només hi hagi els senyals necessaris. Crec que hem de tornar a aprendre a observar i tenir una relació amb l’espai molt més orgànica i intuïtiva, no tan guiada. Reivindicant una vida més pausada.
Vosaltres què opineu?
Gràcies!
Bon dia!
Després d’escoltar amb atenció l’entrevista que es fa a Manel Grávalos i reflexionar sobre el paper del dissenyador/a i la senyalística de l’espai, compartiré les meves reflexions i respostes en aquest debat. M’agradaria destacar que mentre escoltava l’entrevista, he entès la complexitat en dissenyar senyalització més enllà d’una “simple” orientació per a les persones, ja que com algunes companyes i companys també pensava que la funció del disseny de la senyalística era aconseguir senyals senzilles d’entendre per a tothom i guiar-nos per l’espai.
Sobre el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai, Grávalos diu que el dissenyador té una responsabilitat decisiva i no només en crear els senyals, sinó en reflexionar sobre la necessitat i l’impacte d’aquests. Ell critica la hipersenyalització de l’espai, on massa senyals poden limitar la llibertat de les persones i convertir el patrimoni en un “producte” que es consumeix ràpidament. Per això, proposa que el/la dissenyador/a hauria de pensar la senyalització des d’una perspectiva que beneficiï la societat, no només afegint senyals, sinó també eliminant-ne quan sigui necessari. La seva responsabilitat inclou alertar els gestors d’espais que una senyalització excessiva pot ser contraproduent i que hi ha altres maneres, com l’ús de la tecnologia (com codis QR i aplicacions mòbils) per oferir informació sense saturar l’entorn visual i omplir metres quadrats de senyals.
Quan es dissenya un projecte de senyalística Grávalos afirma que l’orientació no és l’únic punt a considerar, sinó que hi ha altres elements igualment importants. En destaca l’aspecte educatiu: els senyals haurien de servir per fer les persones conscients de les seves accions, no simplement per donar instruccions automatitzades. Això implica que la senyalística pot tenir una funció més àmplia, com educar les persones perquè entenguin millor l’espai en què es troben, i no simplement indicar cap a on han d’anar. Això s’alinea amb la seva proposta de reduir els senyals materials i fomentar l’ús de tecnologies o metodologies creatives per donar la informació que realment és necessària, com va fer en el cas de Roses o en el festival Ingràvid, on explica que va modificar senyals per augmentar la percepció del conductor sobre la presència de nens al carrer.
D’aquesta manera, m’ha fet veure la senyalística des d’un altre punt de vista i entendre que és una eina que més enllà d’orientar-nos en l’espai també potencia una interacció reflexiva amb els entorns i és aquí on els dissenyadors i dissenyadores juguen un paper clau.
Moltes gràcies,
Judit
Hola, Judit,
com bé dius, Manel Grávalos assenyala diversos aspectes negatius o problemàtics relacionats amb la senyalística. Un dels principals és l’excés d’informació, ja que una senyalística sobrecarregada de dades pot confondre l’usuari al lloc de facilitar-li la comprensió de l’espai. A més, també destaca que moltes vegades la senyalística no s’integra bé amb l’entorn arquitectònic, cosa que pot generar una dissonància visual o, fins i tot, fer que els senyals passin desapercebuts.
Grávalos també subratlla el risc que la senyalística es converteix en un element pur decoratiu o estètic i, menciona que la manca d’actualització i manteniment dels senyals pot portar a l’obsolescència de la senyalística, especialment en espais on els canvis són freqüents.
Estic d’acord amb Manel Grávalos quant a què els codis QR han transformat la manera com interactuem amb els espais públics i les senyalístiques, ja que permeten ampliar la informació que proporciona en els suports físics d’una manera ràpida i eficient. Els QR actuen com un pont entre el món físic i el digital, oferint als usuaris la possibilitat d’accedir a informació addicional, serveis o continguts interactius directament des dels seus dispositius mòbils. Segons Grávalos, aquesta tecnologia afegeix un nou nivell de dinamisme i funcionalitat a la senyalística, fent-la més versàtil i adaptada a les necessitats dels usuaris en entorn, però que passa amb el públic amb discapacitats? Podem adaptar aquests QR perquè tothom els pugui utilitzar?
Hola!
Estic totalment d’acord, ja que la complexitat del disseny en els espais va molt més enllà d’orientar-nos per un espai. Molts cops ens trobem amb dissenys molt carregats que fan que perdi importància l’espai que estan senyalitzant, per això, en aquest món, menys és més, i és una manera de no carregar l’espai, ja que l’espai que estem dissenyant ha estat dissenyt per una persona anteriorment, i no hem de desvaloritzar la feina dels altres.
Gràcies per compartir la teva opinió amb nosaltres.
Bona nit,
Personalment, crec que el dissenyador té un paper fonamental en el desenvolupament de la senyalística d’un espai, ja que no només es tracta de guiar o orientar els usuaris, sinó de crear una experiència visual i funcional que integren múltiples factors com l’accessibilitat, l’estètica i la coherència amb l’entorn. L’orientació és una de les funcions principals de la senyalística, però no l’única.
La senyalística ha de ser accessible per a tothom. L’ergonomia i la claredat són aspectes clau per assegurar que la informació sigui fàcilment comprensible, independentment de la discapacitat o de les limitacions de l’usuari. Així mateix, la integració arquitectònica és essencial per crear harmonia entre els elements visuals de l’espai i els senyals, garantint que aquests no distorsionin l’estètica.
Un altre aspecte rellevant és la jerarquia visual, on el dissenyador ha de prioritzar la informació més important mitjançant l’ús adequat de la mida de la lletra, els colors i la tipografia. Aquest procés no només facilita la navegació dins de l’espai, sinó que també millora l’experiència general de l’usuari. A més, la tipografia ha de ser fàcil de llegir, adaptant-se a les condicions d’il·luminació i a la distància de la qual es visualitzarà.
La durabilitat i el manteniment també són factors fonamentals. Els materials seleccionats han de resistir el pas del temps, especialment en espais de trànsit elevat. Això inclou no només la resistència física dels materials, sinó la seva capacitat de mantenir la llegibilitat i l’aspecte original. Per tant, la senyalística ha d’adaptar-se a les condicions lumíniques de l’espai, sigui amb llum natural o artificial, per garantir una visibilitat òptima en tot moment.
Així doncs, l’objectiu de la senyalística no és només de guiar, sinó també de millorar la qualitat de l’espai, enriquir la seva identitat i proporcionar una experiència més funcional i estètica per als usuaris.
Salutacions,
Bea
Bon dia Beatriz,
en el teu comentari destaques punts que trobo molt important com per exemple la comprensió de la senyalística per a tots els usuaris independentment de les seves capacitats i l’impacte que poden tenir en l’espai.
A més tal com comentes la jerarquia és un altre aspecte fonamental a tenir en compte a l’hora de dissenyar així com la tipografia o la gamma cromàtica, ja que pot condicionar tot el disseny i convertir-se en una mala senyal si no es tenen en compte aquests aspectes.
Coincideixo totalment amb tu en l’objectiu de la senyalística que no és només de guiar sinó de millorar la identitat de l’espai fent l’experiència funcional, però no consideres que a vegades trobem senyals en accés que ens fa reduir les nostres capacitats de raonament?
Que tinguis un bon dia!
Bona tarda,
Recentment escoltada l’entrevista de Manel Gràvalos, i tenint en compte les qüestions que ens planteja l’enunciat del debat, he tret aquestes conclusions.
Si més no puc estar completament d’acord, ja que m’hi trobo en un espai rodejada de muntanya que cada cop menys gent sap interpretar mapes i a més aportaria que poques persones saben crear punts de referència per moure’s en espais no senyalitzats com és la muntanya, d’aquesta manera només ens movem per espais senyalitzats i ens limitem el món.
Com diu Gràvalos, el dissenyador ha de tenir en compte que estem en un sistema capitalista que tracta de comercialitzar i rendibilitzar tota mena d’espai, creant un producte d’èxit, amb nom i cognoms, ja que la finalitat no és la facilitació del moviment dels usuaris dins l’entorn o fomentar l’autonomia, sinó que volen demostrar amb aquell plafó llampant que hi ha hagut una actuació.
En el sentit de necessitat els senyals, si bé són necessàries algunes d’elles com les de trànsit, moltes altres no. Personalment, crec que depèn de la finalitat amb la qual s’han creat els mateixos senyals, igual que amb qualsevol altre projecte de disseny. Si la finalitat és monetitzar l’espai, moltes d’elles no seran necessàries, si la finalitat és orientar, informar o mostrar, sí que podríem dir que són útils.
Voldria comentar un punt una mica controvertit el dia d’avui, però que abans la resposta era clara: Perdre’s és necessari per aprendre? Jo crec que si, necessitem perdre’ns una mica per aprendre un altre cop a observar més l’espai en el qual estem, com a la muntanya, aquell pi de les tres branques m’indica on hi ha la carretera, he de ser conscient on estic anant, quina orientació i què veig per crear referències. Podria aprofundir, a més, que la hipersenyalització dels espais està relacionada amb el ritme de vida frenètic que portem, no hi ha temps d’observar i perdre’s, sinó anar directament a la meta.
Per tant, el dissenyador des del meu punt de vista hauria no només de replantejar-se la finalitat del projecte de senyalització que està portant, si no quina aportació tindrà. El disseny, des del meu punt de vista, és una aportació profitosa per la societat, funcionalment i estèticament, no vull dir profitosa en el sentit monetari, sinó útil per ensenyar la societat i facilitar la vida alentida, orgànica.
El dissenyador no només s’ha de limitar a crear la senyalització, sinó que, en conclusió, té un paper essencial i una responsabilitat molt gran. S’hauria de preguntar com trobar l’equilibri entre la necessitat d’alguns per rendibilitzar l’espai i el fet de preservar la integritat i la riquesa d’aquest. A part de garantir l’orientació, ha de tenir en compte el seu impacte dins de l’experiència de les persones en relació amb l’espai, promovent l’observació, la interacció i l’aprenentatge de l’entorn, creant una relació amb l’espai més conscient i pausada.
La senyalística no hauria d’entrar en aquest mercat d’ego, sinó que hauria de ser prioritària funcionalment, no només per orientar a les persones dins d’un recorregut.
Finalment, no, l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte a l’hora de dissenyar un projecte de senyalització. Aquest projecte ha de tenir en compte com les persones interactuen amb l’espai, ha de tenir sobre la taula els principis del disseny inclusiu, tenir en compte, també, el context que hi trobem els senyals, no és el mateix un espai natural que un històric, l’estètica ha de respectar la identitat de l’espai i el projecte ha de ser el màxim sostenible possible, reduint l’impacte ambiental visualment, en el material i la durabilitat. Posaré un exemple: Els senyals que indiquen un coto de caça estan clavades als arbres, l’arbre creix expulsant-les i moltes d’elles acaben al terra del bosc, s’hauria de fer d’un altre forma, no?
I com a últim punt a tenir en compte, hi ha d’haver un equilibri i, crec que estem obligats a buscar-lo, entre la intervenció i la llibertat, no només hi ha la finalitat de guiar sinó que les persones treballin per desenvolupar habilitats com la capacitat d’orientar-se o de descobrir per elles mateixes.
Júlia Rius.
Bona tarda,
Un cop escoltada l’entrevista de Manel Gravalos m’he replantejat el concepte que tenia personal de senyalística i m’ha fet replantejar molts aspectes.
Em sembla molt interessant la reflexió que fa dient que els senyals sotmeten a la societat a instruccions constants amb les quals limiten les llibertats individuals i que contràriament només s’haurien d’utilitzar de forma conscient i no amb aquest automatisme.
Considero que té molta raó, ja que la societat ens estem acostumant a seguir les guies en aquest cas els senyals sense ni tan sols plantejar-nos el perquè renunciant així a la nostra capacitat de raonar.
Sempre escollim la via fàcil on si alguna persona ha dissenyat aquell circuit d’aquesta manera quin motiu ens ha de fer plantejar el perquè?
Per altra banda, trobo que l’adaptació que va dissenyar per a acomplir amb la feina que se li havia sol·licitat de la senyalística de nens jugant al carrer va ser molt encertada, ja que tal com ens ha comentat al final de l’entrevista va agafar i va replantejar el projecte des del principi buscant el perquè, a qui anava dirigit, quant temps de comprensió disposava perquè el conductor comprengués el senyal…
I aquí la seva última frase que m’agradaria destacar on ens indica: que no s’ha d’etiquetar sinó assenyalar i que assenyalar ha de ser crear un punt d’atenció.
Personalment, he trobat l’entrevista molt interessant i considero que el dissenyador té un paper molt important a l’hora de dissenyar un senyal o un projecte de senyalística, ja que no només es tracta de crear un senyal” bonic” sinó de crear un sistema de comunicació conscient i comprensiva per a tots els públics, prioritzant la informació estrictament necessària.
Hola Aïna,
Estic d’acord amb tu perquè, com assenyales, la senyalística sovint actua com una guia que seguim automàticament, i això redueix el nostre marge de decisió personal. També crec que Gràvalos toca un punt clau quan parla de l’ús conscient dels senyals, perquè un bon disseny no hauria de limitar sinó facilitar la comprensió i, per tant, la llibertat de moviment i decisió.
Crec que és fonamental que el dissenyador tingui clar a qui es dirigeix i quin és l’objectiu final, per evitar que la senyalització esdevingui invasiva o confusa. El cas que comentes, dels nens jugant, em sembla que és un bon exemple de com un disseny ben plantejat pot aconseguir exactament això.
Gràcies,
Thaïs
Bona tarda, Aïna.
M’agrada molt el que comentes sobre la necessitat de crear un sistema no només bonic sinó que transmeti el missatge amb claredat.
Moltes vegades el que es fa malament en el disseny de senyalística és intentar que sigui atractiva a simple vista i s’obvien molts altres aspectes que són importantíssims perquè aquesta sigui rebuda de la manera adequada. Prioritzar que s’entengui a través d’edat, cultura i idioma són crucials. Tenint en compte que no s’ha de traduir el missatge, moltes vegades, sinó que amb una icona o una forma no verbal de transmetre el missatge també és vàlid.
Gràcies per la teva aportació. M’ha agradat reflexionar sobre aquest tema!
Bon dia!
M’ha semblat una entrevista bastant completa, sobretot remarcant aquesta necessitat de ser crítics amb l’impacte de la senyalística a la societat, ja que a la senyalística d’espais públics, el paper del dissenyador va molt més enllà de crear senyals que simplement orientin.
Tal i com diu Manel Grávalos, el dissenyador ha de pensar de manera crítica sobre com la senyalística impacta la societat i no limitar-se a qüestions purament estètiques, com escollir tipografies o colors sense buscar-ne un motiu. El dissenyador ha de plantejar-se des del principi si realment cal afegir senyals o si pel contrari és millor eliminar-ne per evitar una sobrecàrrega visual.
També remarca que el nostre paper no és només informar, sinó també educar, pel que hem de reflexionar sobre qui es beneficiarà de la senyalística i com podem millorar l’experiència de l’usuari sense fer-lo dependre completament de les senyals. Això implica considerar l’impacte social i educatiu del disseny, i entendre que moltes vegades, l’ús de tecnologia (com codis QR) pot substituir la presència física de senyals i oferir més informació d’una manera menys invasiva.
Una salutació!
Hola Lluis,
Estic d’acord amb tu! Has capturat molt bé la importància de la crítica i la reflexió en el disseny de la senyalística. Crec que afegiria que, a més de considerar si les senyals són necessàries, el dissenyador també ha de tenir en compte com aquestes poden evolucionar amb el temps. Les necessitats dels usuaris canvien, i la senyalística ha de poder adaptar-se sense crear una càrrega visual o cognitiva.
Pel que fa a l’ús de tecnologia com els codis QR, totalment d’acord. Aquests permeten oferir informació de manera més dinàmica i flexible. No obstant, hem de recordar que no tothom té accés igualitari a la tecnologia, i per tant, és crucial mantenir un equilibri entre les senyals físiques i les digitals per assegurar que tots els usuaris se’n puguin beneficiar.
Una salutació!
Bona tarda, Lluís,
Estic d’acord amb la reflexió que fas sobre el tema, sobretoto amb el paper del dissenyador que com tu dius, va mes enllà de tots els especte estètics.
Sense dubte expresses una visió crítica i reflexiva que podria ser el punt de partida de qualsevol projecte de senyalística.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Com a estudiant, crec que el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai és tant artístic com tècnic. El dissenyador no només crea senyals atractius visualment, sinó que també resol problemes de comunicació i orientació per a usuaris de diversos contexts. Per a mi, és fascinant com una bona senyalística pot transformar l’experiència d’un lloc, fent-lo més accessible, intuïtiu i acollidor. A través del seu treball, el dissenyador té l’oportunitat de fer que els espais siguin més humans i inclusius, adaptant-se a les necessitats particulars de cada indret.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
En la meva opinió, l’orientació és només un dels molts factors. És cert que la funcionalitat i la claredat són essencials, però hi ha molt més. La senyalística també ha de ser accessible per a tothom, incloent persones amb discapacitats visuals o cognitives. A més, la integració del disseny amb l’entorn és crucial per mantenir una coherència visual i respectar l’arquitectura i l’estètica de l’espai. També crec que l’ús adequat de colors, formes i materials pot afectar significativament com els usuaris perceben i interactuen amb els senyals. Tot això contribueix a una experiència més enriquidora i sense friccions per als usuaris.
Salutacions.
Després d’escoltar l’entrevista de Manel Grávols, i responent les preguntes proposades pel debat, considero que la senyalística en l’espai tant públic com privat, té un paper fonamental, un paper que va molt més enllà de l’orientació.
Com es comenta en el vídeo de l’entrevista, la gràfica aplicada a l’espai utilitza la triple gestió: informar, orientar i identificar, però no sempre totes tres intervenen. Considero que depèn de l’espai que vulguis senyalitzar, s’utilitza una, dues o totes tres.
Tenint en compte que l’espai a dissenyar és la feina prèvia d’un arquitecte, no hem de sobrecarregar el disseny i fer un disseny sotil i humil, per tal de no anar afegint elements innecessaris.
Gràcies a l’entrevista he pogut entendre d’una altra manera la senyalística i veure que no és una obra artística sinó una manera d’orientar i senyalitzar els espais, per això no ha d’estar sobrecarregat i ha de ser un disseny humil.
Bona tarda, Júlia!
Coincideixo amb tu en què no sempre intervenen alhora el paper d’informar, orientar i identificar, tot i que depenent del context també ens podrien semblar sinònims, ja que quan s’identifica quelcom és perquè allò ens està informant o quan ens orientem és perquè estem identificant el missatge. Pel que fa a la presentació de la senyalística, des del meu punt de vista estic d’acord amb la teva opinió, perquè un disseny sobrecarregat ens distreu amb informació innecessària. Voldria puntualitzar en què, en la meva opinió personal, utilitzant el terme de disseny sotil molta gent pot caure en el sentit d’un disseny “soso” o pla. Com diu en Manel a l’entrevista, no hem de començar un procés de disseny pel final, llavors, durant el camí d’entendre el que necessita la informació per ser transmesa correctament, puc concloure que la informació ha de cridar l’atenció a la seva manera sense tacar l’espai amb elements innecessaris. Imagino que amb “disseny sotil” et referies a això i tenim una visió similar, però la manera en què ho he llegit de primeres m’ha donat per fer-li una altra volta a l’entrevista i reflexionar sobre els conceptes.
Una salutació!
Bona tarda!
Després d’escoltar l’entrevista amb el Manel Grávalos i llegir els recursos d’aprenentatge vinc a exposar el meu punt de vista a les qüestions plantejades. Abans de res dir que l’entrevista m’ha semblat molt enriquidora, ja que es tracta d’una persona que es nota que li agrada l’àmbit,en té traça i, sobretot i el més important, entén com funciona la senyalística (o com hauria de funcionar).
El dissenyador té com a funció transmetre de manera ràpida, clara i entenedora un missatge dins d’un context determinat i de la manera més natural i orgànica possible. Estic molt d’acord amb l’opinió del Manel que com a dissenyadors hauríem d’assenyalar en comptes d’etiquetar. En aquesta societat ràpida en què vivim, la crítica que posa en Manel al sistema d’etiquetar per fer-ho tot més exprés està a l’ordre del dia. Seria un bon exercici posar-nos a entendre l’entorn i el codi en què se’ns presenta el missatge d’una manera més orgànica i natural en comptes que ens ho donin tot tan masticat. Si el missatge està ben plantejat i transmès a través d’un codi i l’espai, no hauríem de ser més lents en rebre el missatge, simplement l’hem de descodificar. És per això que considero que orientar a l’usuari seria el pas final de tot el procés al qual s’arribaria sol si hem complert totes les passes prèvies. Crec que un dels objectius principals és transmetre una idea de la manera més natural possible sense que puguin existir variacions ni dubtes. Un cop entenguem l’espai que disposem, sapiguem quin és el codi idoni amb el qual tractarem la informació i establim la manera en què la transmetrem, haurem pogut transmetre la idea, el missatge i, per tant, orientar l’usuari.
Gràcies!
Núria
Bona tarda, Núria!
Estic totalment d’acord amb tu, sobretot quan esmentes la importància de transmetre la informació d’una manera orgànica i natural, seguint un codi que permeti a l’usuari descodificar la informació sense haver de “mastegar-ho” tot. La teva crítica a la tendència a etiquetar més que a assenyalar em sembla molt rellevant. Sovint, el repte és com equilibrem la quantitat d’informació dins de l’espai amb una experiència fluida.
M’agrada la teva idea que l’orientació a l’usuari ha de ser el pas final i el resultat d’un procés més profund en el qual analitzem i entenem l’espai, establim el codi visual correcte i transformem la informació en contingut clar i coherent. Crec que aquest enfocament fa que els senyals siguin més que una instrucció mecànica, sinó que sigui part d’un sistema més ric que pot atraure una interpretació més activa de l’usuari.
També estic d’acord amb tu en que si la senyalització està dissenyada correctament, aquest procés de descodificació no hauria de ser lent ni confús. Un bon disseny permet als usuaris comprendre l’espai de manera gairebé intuïtiva sense requerir explicacions excessives. És aquesta subtilesa la que ajuda a mantenir l’harmonia entre el disseny funcional i estètic.
Gràcies per compartir el teu punt de vista! Ha estat molt enriquidor llegir la teva reflexió.
Ens veiem aviat!
Bona tarda!
Després d’escoltar l’entrevista de Manel Grávalos he pogut treure en conclusió el següent:
El paper del dissenyador en la senyalística de l’espai és molt més que simplement guiar els usuaris. Els dissenyadors són els responsables de crear experiències visuals i funcionals que enriqueixin la interacció amb l’espai. Això implica posicionar i establir una identitat coherent amb l’entorn, fent els senyals una part integral de l’experiència global.
L’orientació és un element essencial, però no l’únic. En un projecte de senyalística, cal tenir en compte altres factors com l’accessibilitat, la usabilitat, l’estètica i la connexió emocional que l’espai ha de transmetre a l’usuari. Per tant, un bon disseny facilita el moviment i pot desencadenar la reflexió i la presa de decisions sense ser aclaparador o massa intrusiu. Es tracta d’equilibrar la quantitat de senyalització per no sobrecarregar visualment l’espai, mantenint-lo net i agradable, però alhora informatiu i clar.
En definitiva, el paper del dissenyador en la senyalització és més que una orientació: és crear una narrativa visual que contribueixi a la identitat i la funcionalitat d’un espai, afavorint una relació més fluïda entre els usuaris i el lloc.
Gràcies!
Adriana Martínez.
A l’entrevista, Manel Grávalos, comenta que el primer que va fer que es fixés en la senyalística és l’adaptació que va fer Josep M. Trias de les icones d’Otl Aicher per a les Olimpíades del 92.
Diu que el que el va sorprendre és la forma artística que li dona a aquestes i pens que és una idea que passa molt desapercebuda en les següents reflexions.
Crec que tothom està d’acord amb en que la senyalització de l’espai és necessària, generalment. Encara que sonant-li un sentit artístic es pot donar una volta per fer-la més adient a l’espai.
Personalment, pens que el QR, tot i ser una solució per a donar molta informació en un espai físic molt petit, és molt difícil d’integrar a l’espai. Així, seguint una segona reflexió de Grávalos, és realment necessari utilitzar codis QR per disminuir la quantitat de senyals a un lloc quan podem eliminar-les totalment?
Si algú vol obtenir informació sobre un espai tendrà moltes altres eines com per aconseguir-la, disposar d’un codi QR no treu la intenció capitalista dels senyals. Encar que sí que soluciona la sobre senyalització.
Hola, companys/es!
Després d’escoltar l’entrevista de Manel Grávalos, presento la meva resposta respecte al paper del disseny en la senyalística dels espais.
El paper del dissenyador en la senyalística va molt més enllà de l’orientació. Segons Manel Grávalos, el dissenyador no només ha de crear senyals que facilitin la mobilitat, sinó també pensar críticament sobre com aquestes afecten la manera en què els usuaris perceben i viuen l’espai. Grávalos destaca que una hipersenyalització pot arribar a ser contraproduent, convertint el patrimoni en un producte per al consum ràpid, en lloc de promoure una experiència significativa. Això planteja una reflexió important sobre la responsabilitat del dissenyador a l’hora de trobar un equilibri entre la funcionalitat i l’impacte social del seu treball.
A més, Grávalos assenyala que la integració de la tecnologia, com els codis QR, pot ser una alternativa per evitar l’excés de senyalització física, fet que permet una interacció més fluida i menys intrusiva amb l’espai. Per tant, el paper del dissenyador inclou la capacitat d’innovar i adaptar-se a les noves tecnologies per millorar l’experiència de l’usuari.
Amb això en ment, la meva pregunta és: Com podem trobar un equilibri entre l’ús de la tecnologia per evitar l’excés de senyals físics i la necessitat de crear espais inclusius per a aquells que no tenen accés fàcil a la tecnologia?
Salutacions,
Margalida.